dilluns, 14 de desembre de 2009

Marató d'Espadà o la èpica de les curses de muntanya

Probablement per a molts dels corredors de muntanya una de les raons que ens ha atret a practicar este esport o modalitat, és la capacitat de patiment que es desenvolupa participant en estes proves, sobretot enfront dels elements adversos que de sobte se'ns presenten a la muntanya: terreny dur, mal oratge i un munt de variables sense les quals les curses de muntanya no serien el que són, en fí, ens agrada allò que podriem anomenar l'èpica de les curses.
Tot i aixó ve a conter del que va passar el passat diumenge a la XII edició de la Marató d'Espadà que recorre esta serralada de l'interior de València i Castelló i que s'enfila fins i tot al pic que li dona nom (cosa que jo personalment trobe fascinant: pujar a un pic en una cursa de muntanya hauria de ser obligatori).
Els corredors que allà ens presentarem sabiem que l'oratge anava a ser un dels enemics a batre (a part dels quasi 43 km i els 1.600 de desnivell positiu, és clar) però no tots imaginavem que la cosa acabaria tan revolicada, a partir del primers kilometres començà una pluja gelada que no ens deixaria en tota la prova, a la part final del cim, la pluja es convertia en aigua-neu i les mans pasaven de banyades a gelades en qüestió de segons, aixó si, de nou l'èpica s'imposava amb gran bellessa i l'espectacle dels corredors grimpant entre les pedres, uns baixant i altres pujant (de manera molt respectuosa, tot s'ha de dir) composava una postal esferidora i que a mi em va sobtar d'allò més bonic que he trobat a una cursa.

Al plànol personal, dir que vaig fer una cursa comoda, sense sobresalts i a un ritme correcte i que crec és l'apropiat per a mi en este tipus de proves llargues, al final 7'30 h. justetes (oficialment 7:29:59 jeje), destacant un paisatge que fins i tot amb el mal oratge tenia racons preciosos, barrancs ombrívols que semblaven selves i les mítiques sureres d'Espadà que han sigut part fonamental al mode de viure de la gent d'estes muntanyes des de fa segles.
També ressenyar que l'alegria de compartir una cursa tan llarga amb la bona gent forera de Tierra Vertical és un veritable plaer i en esta ocasió les rises i la xarrada estigueren assegurades amb els amics Mariano "Jbes" i Francisco "Timoteo", amb els quals totes les penalitats desapareixien. Bona prova d'aixó és la triple entrada triomfal a meta que ferem a la pata coixa, com s'ho mereixia l'ocasió, davant que tot, diversió!!
Bé es tot per ara, dir que les fotos són de l'amic timoteo (gràcies per compartir-les).
Salut i muntanya!!! (...i a per la pròxima)
Track a wikiloc de la Marató



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada