Cabeçó Trail 2011, poca broma amb el Cabeçó!

Una volta digerit l'esforç màxim de la cursa d'ahir toca fer recompte i vorer com van anar les coses. Com ja vaig dir al post del dissabte era la primera cursa "oficial" de la temporada i, una vegada superada, queda clar que no podia haver triat un inici millor. Este Cabeçó Trail va a passar directament dins el meu cap a la llista de Curses èpiques, junt amb la k25 i la Volta al Terme de Fondeguilla i és que totes 3 es caracteritzen per ser relativament "curtes" (menys de 40 km) però amb un desnivell bestial (més de 1.500 totes, és a dir, més desnivell que la pujada a l'Aneto, el pic més alt del Pirineu).

Poca broma amb el Cabeçó!

El matí va començar de la manera habitual: llevar-se de matinada, agafar el cotxe cap a Busot, parar-se al típic control de la Guardia Serril (en realitat en quant em veuen amb pinta d'esportista matinejador no em fan ni bufar), perdre'm de camí i cagant òsties a pel dorsal. Finalment a les 9 en punt i rodejat de tots els amics i amigues de la colla FTV donen la eixida i comença el patiment.

Eixim els últims (com es pot vorer a la foto no queda literalment ningú darrere de nosaltres), però no ens estresem, queden 22 km duríssims per davant. Els primers 3 o 4 km anem de fet tots apilotonats, amb moltes parades i embussos típics en els senderols estrets, a partir del 4 la cosa comença a allargar-se i ja cadascú es va fent el lloc que li pertoca, el meu en este cas era de l'ultim de la cursa, bé no l'últim exactament, però si amb els 5 o 6 últims. 

M'ho agafe amb molta paciència, soc conscient que ni la meua preparació ni el meu estat físic fan possible fer-se més il·lusions que la d'acabar i entrar en meta siga com siga. Xino-xano em trobe al davant la pujada del dia, una pedrera infame amb un desnivell més propi d'un cim pirinenc que no del mediterrani Cabeçó (res que envetjar per cert als 3000's del Piris). La pujada és agonica i es fa llarguísima, però com tot s'acaba, arribe a dalt al vèrtex geodèsic en 2 hores (km 10 flipant). Des d'ací una baixada molt muntanyera per terreny esbarós em deixa a una pista per la que ja comença a costar-me trotar i aixó que només porte 14 km, però la duresa es fa palesa.

I arriba la segona del dia, un altre ascens quasi-vertical on les forces comencen a abandonar-me a la carrera, de manera que quan finalment arribe dalt del tot per una altra pedrera amanida amb trams de trepades on qualsevol escalador s'ho haguera passat d'alló més bé! I ara si que estic mort, em resten encara 7 km, pràcticament tots de baixada, a priori fàcils i corredors, però el meu cos ha dit prou, a dures penes puc anar trotant molt lentament, caminant vaig més ràpid i este darrer tram de la cursa se'm fa insuportable, amb la ment posada només en acabar siga com siga. Veig com passa el temps i si en una mitja marató de muntanya estave rondant les 3 hores, en aquesta veig com passe de les 4 i no arribe!

Per fí, quan començaba a desfallir apareix al meu davant el poble de Busot i en un últim i titànic esforç, engegue a còrrer per tal d'entrar dignament a meta. Finalment van ser 4:35 h. de dur patiment i de postres en meta no quedava menjar, ni samarreta de la meua talla, ni res!! 

En fí, als últims no ens tenen molt en compte, però allí estem, corrents com tots i esforçant-nos al màxim per donar-ho tot a la muntanya una vegada més!!! Si puc tornare al Cabeçó l'any vinent, perque esta cursa tan dura mereix repetir-se com més vegades millor. 

Ací deixe el track del Cabeçó Trail 2011.
Salut i Muntanya!

(Fotos de Conxip i l'àlbum Picassa de Julia)

Tornant a la càrrega!

Tres mesos ja des de la darrera entrada al bloc, massa temps però no és més que el reflex de la meua activitat corre-muntanyera dels últims temps: pocs entrenos i molta irregularitat. 

Al febret tenia pensat encetar la temporada de curses amb la ja clàssica Serra del Coto en la que haguera estat la meua tercera participació a la mateixa, però una inoportuna crisi virico-intestinal (ja sabeu els famosos virus 24 hores dels últims temps), em va retirar de la mateixa la nit d'abans. No només vaig perdre l'inici de temporada sinò sobretot el retrobament amb tota la colla runnera!! i em vaig caurer d'esta magnífica foto de familia:

Poc després, va arribar el primer entrenament en ultra-distància del curs, amb tota la colla que ens hem conjurat per fer front al repte de còrrer al juliol la G2Handiak de 88 km i 6.000 desnivell positiu! 

Aquell entrene hem va deixar una mica desaborit, ja que dels 40 km previstos amb remat final pujant el km vertical del Puig Campana, jo només vaig aguantar els primers 30, que farem! toca entrenar dur.

Ara ja ben entrat el mes de març torne a intentar estrenar la temporada de curses, esta vegada m'he decidit per una clàssica que per raons d'organització duia un parell d'anys sense fer-se i que té molt bona reputació: la cursa del Cabeçó d'Or, dureta amb un desnivell de 1500 i pico en 22 km, vorem que tal va!

VIª Cursa de Muntanya Benassal

Novament enguany tocava repetir al poble de l'aigua, Benassal, lloc conegut i estimat per ser segona llar d'uns bons amics de Castelló. Al contrari que l'any passat en que vaig anar a soles, en esta ocasió com ja es costum anàvem el Team al completo.
Com que començàvem a les 7:30 (bona idea la dels organitzadors per a fugir de la calda estival), va tocar alçar-se a les 4 de la matinada i és que després de l'apretada eixida de la Volta al Terme preferim arribar amb temps de sobres per fer el cafenet, xarrar amb els coneguts i canviar-se.
La eixida és puntual i com que jo ja me coneixia com anava el recorregut vaig eixir tranquilet a la espera del clàssic embus de la primera pujada, Vicent i Ana ja havien agafat les seues posicions que mantindrien fins al final de la cursa, cadascú anàvem al nostre ritme.
Conforme anava passant el temps em notava fluixet, no tenia bones sensacions, tal volta comparava amb l'any passat on considere que va ser una de les millors curses que vaig fer i enguany no la veia bé, en realitat i a la vista del temps final a la meta vaig anar pràcticament igual amb només 2 minuts més, per tant es confirma que les sensacions eren prou subjectives, supose que guiades pel meu recent negativisme heretat de la "punxada cavallera" del mes passat i és que quasi estic desitjant tancar el curs i descansar en vacances a vorer si torne a començar el cicle amb millors sensacions.

En tot cas, el post-cursa com sempre el millor de tot: xarrada amb els camarades que feia temps que no veia (Àngel alias Manyà, Raül i David, saludet per als 3!!), després un poc de piscineta i ja que estàvem a la zona, visita al outlet de Vilafranca que acabà amb la compra inesperada d'unes Salomon XA pro a meitat de preu i que guardaré en reserva per a la propera temporada, després dinarot al mateix Vilafranca i final de la jornada.
Au cacaus!!

Volta al Terme 2010, vendetta!!!!

Vendetta es una palabra de origen italiano que significa venganza...... wikipedia dixit.

El passat 2009 em vaig presentar per primera vegada a esta prova que en aquella ocasió era Campionat D'Aspanya, també per primera vegada em va tocar retirar-me d'una cursa en la meua curta vida de corredor, problemes intestinals insofribles e insuperables em retiraren i el baixó moral conseqüent també va ser important.
Com tot aquell al que li pica el gustet de les curses sap, quan te retires d'una, automàticament passa a una llista secreta e inconfesable de curses a les que vas a tornar pel simple, irracional i primitiu fet de demanar la revanja (igual que quan perdiem a les caniques de xicotets).
Per tant allà estava una altra vegada este dissabte 29 de maig, en Alfondeguilla, eixe xicotet poble enclavat enmig de la Serra que pareix la meca del Trail Running valencià i que forma junt a la properíssima Vall d'Uxó (a només 3 km), la punta de llança en quant a carreres, equips i corredors d'este esport a la nostra terra.
6 del matí i molt justet de temps arribe a la línia d'eixida amb el inseparable Cerrando Bares Mountain Team al complet: Ana, Vicent i per a tan grata ocasió el mestre, l'Auelo Pepe. Eixim i comença tot a calfar-se, com sempre jo al final, total per a estar parat en el tapó vaig tranquilet i ja està. A partir d'ací una rera altra l'esquema de la cursa és el mateix: puja-baixa-puja-baixa-puja-baixa-puja-baixa...... ni una planura!!!! Sempre que fas una cursa dureta acabes pensant, esta és la més dura que he fet, però no! sempre hi ha una més dura, lógicament, hui esta és la més dura en el meu cap, però aixó si, no soc el únic que ho pensa, des del primer fins a l'ultim que entra en meta, patim el que no està escrit.

Amb un plantejament mental d'acabar-la en 7 hores, la primera part fins al Control de Pas del Marianet va bé, vaig en els temps que m'he previst, però ahi amic! el cap i les cames no sempre van parale·ls en quant a temps i cronos, a partir del km 24 amb una pujada esgarrifosa i vertical rematada per 3 escales per si algú no havia tingut temps de cansar-se encara, em dona una fluixera de por, deixes que camines com si fores un vellet, no vaig ni cara al aire. Al control del coll de garrut, abans de pujar a Pipa ja estic en les 6 hores i mitja quasi, aixina que em toca oblidar-me dels temps i conformar-me amb acabarla i almenys dir-li a esta terrible Volta al Terme: t'he la he tornat!!!! vendettaaaa!!!!!!

Superada la darrera pujada al Pipa, enfile pel riu i entre en meta en 7:30 h, després vindrà una reparadora dutxa i un magnífic dinarot a base de paella valenciana amb cargols (espectacular), els comentaris i les xarraetes amb tot el món sobre la cursa són de les millors parts d'este esport, tots tenim algo que contar, tots eufòrics, des del primer al ultim, tots som campions!!!
Per acabar, una vegada més i no em cansaré de repetir-ho: Gràcies Fondeguilla, per ser com sou, la gent, les muntanyes, els paratges, no té preu. Tornàrem, però ja no a buscar venjança, sinò a gaudir de vosaltres i de les vostres curses!!!!

Track a wikiloc.



Fotos de Ruben (Aper), Volta al Terme i Ana.

Somni acomplit: finisher al Trail Mitja Lluna 2010

Han passat ja uns quants dies des de que el diumenge passat cap a les 5 de la matinada arribava a la meta d'Alcoi, han sigut dies estranys, sensacions diferents a les que havia sentit fins ara en altres proves a les que havia participat, no crec que puga expressar en paraules tot el que ha suposat per a mi acabar esta prova.

Només diré que el companyerisme, la solidaritat, l'esforç per superar-se un mateix, per superar inclús les pors més arrelades a la nostra ment i la satisfacció final d'aconseguir-ho, m'han omplit d'una manera increible i que ben be paga la pena el sofriment.

I Cursa de Muntanya Vila de Xàbia 19-03-2010

Dia de Sant Josep, la Cremà, per a un anti-faller declarat com jo és un dia en que la ideologia m'impulsa a pegar a fugir de València, Xàtiva i rodalies. Com que el diumenge 22 tenia que traslladar-me a currar a Andorra, ho tenia malament per a còrrer este cap de setmana, però... ahí quin cap tinc!!! si el dia 19 estrenen nova cursa a Xàbia, doncs no cal pensar-ho ni un segon, mentrés els fallers rematen els últims cubates a la porta de casa (hi tinc una carpa fallera ací baix), jo agafe els trastos runneros i el cotxe per a enfilar cap a la comarca de la Marina.
A l'arribada em trobe amb l'amic Santii, que va llançat en el mon de les curses, me veig reflexat en ell tot just fa 1 any quan jo em vaig enganxar a este rotllo de còrrer x muntanya i és que és una afició que cada vegada va a més entre els muntanyencs. Repleguem dorsals i anem a fer-se el cafenet de rigor ( i jo el cigarret pertinent, a vore si ho deixe d'una punyetera vegada!!). Al poc trobem a un altre amic del Foro, Fernando, un altre dels cracks alacantins que en esta ocasió anirà prou tranquil ja que l'acompanya una amiga que s'estrena en les curses de muntanya i no vol apretar. S'ha de dir que Fernando i Santi doblaràn este cap de setmana ja que el diumenge també participaren en la cursa de Finestrat, aixina els entrenes per al Trail Mitja Lluna van de categoria!
Bé, s'acosta el moment de la eixida, ens canviem, ens preparem amb els rituals bàsics de les curses i que cadascú té i ens anem a rodar un poquet per a calfar, mira si anavem tranquils que quan ens adonem falta menys d'un minut per a que donen la eixida i ens toca fer un sprint per arribar a la eixida, encara saludem a un altre forer que no coneixiem: Seres, un corredor de la zona amb el qual ja haviem parlat prou abans i ens havia anat contant totes les novetats d'esta cursa.
Tret d'eixida i poquet a poquet, primer 2 km's d'asfalt cap amunt per una urbanització, enseguida em quede a soles, Santii s'estira per davant i Fernando puja una mica més arrere amb la seua amiga. Jo a la marxeta i sense agobiar-me, realment és una cursa senzilla amb només 2 pujades significatives. Arribem a les primeres pistes i sendes, comencem a apretar tots, en una baixada per senda estreta i pedregosa es fa una mica de parada, es veu que hi han corredors d'asfalt que són novatos en açò de còrrer per terreny muntanyos i van una mica parats, en el moment que puc els adelante i continue la llarga baixada que em du directe a la mar i a un primer avituallament sols liquid en el km. 6. Des d'aquest, enfilem la 2a pujada, també d'asfalt fins a una de les típiques torres vigia que defensaven les nostres costes dels atacs pirates fa uns quants segles, des d'ací ja ve tot rodat una altra vegada, senders planers en els quals es pot trotar però sense confiar-se ja que hi ha molta pedra quebrada, si heu pujat al Montgó alguna vegada sabreu que és una terra pedregosa i dura, quasi un vertader "karst".
Continue a la marxeta i a un ritme de trotar comodament, quan me n'adone estic una altra vegada al inici de la senda i començant la darrera baixada pel camí que al principi de la cursa haviem pujat, com que se que queden només un parell de km's tots cap a baix pose un poquet de velocitat i m'enfile entre xalets i urbanitzacions fins a que albire la meta, objectiu aconseguit!!
Al final la cosa queda en 13,8 km amb uns 500 desnivell positiu i en un temps de 1:35 (no se que pasa en el xip que en la classificació m'han contat 2 minuts més), realment crec que és la cursa més ràpida que he fet mai ja que pràcticament tota la estona ha sigut corrents.
Per arredonir el matí fem una xicoteta tertulia entre els amics foreros participants, a més de Santi, Seres i Fernando, coneguem a Salvamac, un altre amic runner d'Elx. Tots coincidim en el bon gust que ens deixa la cursa en la seua primera edició i felicitem als organitzadors, tot ha eixit perfecte!!!
Per acabar com sempre, el track a wikiloc de la cursa.

4a Cursa de Muntanya Castro de Alfondeguilla (14-02-2010)

Alfondeguilla és un d'eixos indrets on es respira un atmosfera especial en tot allò que envolta al mon de la muntanya i especialment al de les curses de muntanya. Este xicotet i acollidor poble és porta d'entrada a la Serra d'Espadà i els seus paratges guarden una bellessa amagada que ens sorpren cada vegada més. Tot aixó sumat a la bona sintonia entre els habitants, organitzadors i corredors fan que còrrer a Alfondeguilla siga sinònim d'èxit i ganes de repetir.

Este diumenge ens presentarem per a conèixer esta cursa, m'acompanyaven Vicent i Ana, la qual cosa ja s'està convertint en una bona costum, ja que és molt més agraït anar en companyia que no a soles. Tots 3 desconeixiem el traçat, però les referències que teniem eren molt bones i finalment ens vam tornar molt contents.

Eixirem uns 500 corredors disposats a completar el traçat de 17'5 km (pareix ser que en realitat són 19 km per un canvi de recorregut respecte a altres edicions) i els 11oo m. de desnivell positiu, per tant una autèntica cursa trenca-cames, pràcticament sense planes, tot pujades i baixades, per uns senders magnífics, només tocarem pista en pocs metres i aixó és el que agraïm en este tipus de curses. Del paisatge no puc dir molt en paraules perque em faltarien per a descriure els indrets tan bells pels quals anàvem pasant, les sureres, els barrancs, l'horitzó claríssim amb alguna vista de Penyagolosa increible, tot era increible.
Les sensacions personalment van ser força bones, sense arribar cansat i aguantant molt bé pujades i baixades, tot i que estes últimes eren en alguns punts una mica kamikazes i calia còrrer amb precaució per evitar caigudes o girons de peu.
Al final arribada a meta conjunta amb Ana en un temps de 2:50 i quedant en la posició 329 de la general.

El post carrera va ser memorable, amb cervessetes, algo de menjar, entrega de trofeus (em sembla que és la primera vegada que em quede a una entrega) i sorteig de material. També pegàrem una miradeta a les parades de material i menjar que hi havia, en definitiva una molt bona estona ja de descans i és que el solet convidaba a no menejar-se de la plaça del poble.
D'esta cursa em sembla que vaig a guardar un molt bon record i que serà una d'eixes que posaré al calendari per a repetir sempre que siga posible.
Track de la cursa al wikiloc

V Carrera per muntanya Serra del Coto - Monòver

Les coses bones s'han de repetir, seguint esta màxima i sabent que l'any passat va ser una de les curses més xules que vaig fer, enguany tornava a repetir a la Serra del Coto de Monòver, on la bona gent del Grup de Muntanya Monòver tornaven a realitzar esta prova.

El recorregut de la cursa s'ha canviat una miqueta però el més important, el paisatge i la duressa, s'han mantingut.

Per a l'ocasió tornava a estar acompanyat pels amics Vicent i Ana, i és que últimament he desterrat la meua habitual soledat a les curses i ja fa uns quants mesos que sempre vaig acompanyat i clar és tot un plaer.

Els 3 eixirem a un ritme tranquil, Vicent sobretot que està més acostumat a còrrer ràpid però en esta ocasió vingué en "modo tranqui" amb nosaltres, per a Ana era la primera cursa de muntanya, així que també anave en calma i jo per a no ser menys a la meua tradicional velocitat de creuer, poquet a poquet però sense parar.
Com deia, el recorregut ha variat una miqueta, han eliminat la pujada per un canxal de pedra i han posat al seu lloc un pujada molt forta cap al km. 8, que es va fer de notar i on vam patir la majoria dels corredors, el desnivell en esta ocasió ha sigut d'uns 1.250 m positius, així que és un cursa força dura, prova d'aixó és que els habituals temps en les mitjes de muntanya quedaren molt arrere i ens anàrem tots a temps molt més lentos. Al final em vaig quedar amb un temps de 3:25 h. i content amb una cursa de les que no s'oblida i amb la qual ja he fixat una nova cita per a l'any vinent si tot va bé.
Track de la cursa.

Km Vertical Gandia 2010: una cursa d'hivern

Com ja havia comentat el mes passat, la meua intenció era fer esta cursa, la primera de les anomenades "Km Vertical" que faig. Així que hui tocava posar-se a punt per al fred intens que ens visita estos dies i al qual no estem gaire acostumats.

La cursa ha estat bonica, a partir del km 4, és a dir, on s'acavaba l'asfalt, fins a este punt, ha sigut un patiment de vorer quanta gent em passava, i és que el meu fort no és còrrer en plà i per asfalt, si bé la pujada se m'ha donat molt millor, és el terreny on em trobe a gust, devorant desnivell i forçant la màquina cap amunt.
La presència del gel i la neu li han donat un puntet molt bó al recorregut, tot i que calia anar amb compte a mi m'ha agradat molt el competir en estes condicions.
Finalment, he pogut coronar al cim amb un temps de 2:06, molt allunyat segurament del que hauran fet els maquines d'este esport, però que a mi personalment hem deixa prou satisfet, si més no, he progressat molt bé, superant a molts corredors durant la pujada i arribant molt fresquet a la meta, sense estar quasi cansat i és que me n'adone que cada vegada necessite més kilómetres i desnivell per tal d'arribar al punt d'esgotament i aixó és bó, simptoma de que els entrenaments i l'experiència van fent la seua tasca.
Deixe el track que m'ha eixit fins a la Drova, ja que com que em trobava molt bé i a pesar de la neu i el gel he baixat quasi corrents tota la estona fins als busos que ens portaven a la zona d'eixida.

Marató d'Espadà o la èpica de les curses de muntanya

Probablement per a molts dels corredors de muntanya una de les raons que ens ha atret a practicar este esport o modalitat, és la capacitat de patiment que es desenvolupa participant en estes proves, sobretot enfront dels elements adversos que de sobte se'ns presenten a la muntanya: terreny dur, mal oratge i un munt de variables sense les quals les curses de muntanya no serien el que són, en fí, ens agrada allò que podriem anomenar l'èpica de les curses.
Tot i aixó ve a conter del que va passar el passat diumenge a la XII edició de la Marató d'Espadà que recorre esta serralada de l'interior de València i Castelló i que s'enfila fins i tot al pic que li dona nom (cosa que jo personalment trobe fascinant: pujar a un pic en una cursa de muntanya hauria de ser obligatori).
Els corredors que allà ens presentarem sabiem que l'oratge anava a ser un dels enemics a batre (a part dels quasi 43 km i els 1.600 de desnivell positiu, és clar) però no tots imaginavem que la cosa acabaria tan revolicada, a partir del primers kilometres començà una pluja gelada que no ens deixaria en tota la prova, a la part final del cim, la pluja es convertia en aigua-neu i les mans pasaven de banyades a gelades en qüestió de segons, aixó si, de nou l'èpica s'imposava amb gran bellessa i l'espectacle dels corredors grimpant entre les pedres, uns baixant i altres pujant (de manera molt respectuosa, tot s'ha de dir) composava una postal esferidora i que a mi em va sobtar d'allò més bonic que he trobat a una cursa.

Al plànol personal, dir que vaig fer una cursa comoda, sense sobresalts i a un ritme correcte i que crec és l'apropiat per a mi en este tipus de proves llargues, al final 7'30 h. justetes (oficialment 7:29:59 jeje), destacant un paisatge que fins i tot amb el mal oratge tenia racons preciosos, barrancs ombrívols que semblaven selves i les mítiques sureres d'Espadà que han sigut part fonamental al mode de viure de la gent d'estes muntanyes des de fa segles.
També ressenyar que l'alegria de compartir una cursa tan llarga amb la bona gent forera de Tierra Vertical és un veritable plaer i en esta ocasió les rises i la xarrada estigueren assegurades amb els amics Mariano "Jbes" i Francisco "Timoteo", amb els quals totes les penalitats desapareixien. Bona prova d'aixó és la triple entrada triomfal a meta que ferem a la pata coixa, com s'ho mereixia l'ocasió, davant que tot, diversió!!
Bé es tot per ara, dir que les fotos són de l'amic timoteo (gràcies per compartir-les).
Salut i muntanya!!! (...i a per la pròxima)
Track a wikiloc de la Marató

Cursa de Castellnovo (tota pedra fa paret)

Una més a la saca i ja van unes quantes, com sempre un munt de sensacions diferents, algunes bones, altres roïns, però sempre acabant amb ganes de més que d'aixó es tracta.
Ha sigut una cursa de les que m'agraden especialment: bonic paisatge, un recorregut prou muntanyer (si encara clavaren més senda millor) i unes sensacions personals molt bones. En realitat he de dir que esta cursa és un esglaó més al meu entrenament per al Marató d'Espadà d'ací 2 setmanes, ha vingut de categoria per que m'ha pillat en un estat millor que el de les últimes curses i és que l'entrenament no és nota fins que no fas un test com el de hui, et penses que no millores i no te n'adones que són eixos entrenos els que te van fent poc a poc que te poses a tó, en definitiva, que tota pedra fa paret.
Com ja he dit varies vegades al bloc, un dels objectius del inici de curs "corremuntanyer" era tornar a baixar de 3 h. en la distància de mitjà marató, tal i com vaig fer a Benassal al juliol, fins ara no havia estat possible i m'havia hagut de conformar amb uns temps allunyats d'eixa marca, però ahir a Castellnovo van canviar una miqueta les tornes, i sense un esforç massa considerable, vaig establir una nova marca "personal" (per supost per a la majoria del pelotó és de risa, però per a mi com a "matao" que soc, es tota una alegria que damunt no esperava), i me quede amb una marca de 2'49 h. com dic a poc a poc vaig notant el que pot fer un entrenament constant.
Per últim, comentar que en esta cursa he tingut la sort d'anar acompanyat: s'ha vingut Vicent (ha fet un temps de 2'13 i ha quedat el 109, impressionant) i també estava el nostre amic forer Jbes, andorrà (de Terol), amb el qual he tingut la sort de compartir la major part de la cursa, la qual cosa, s'ha traslladat a que haja sigut una cursa molt amena, anavem xarrant i a la marxeta i quasi ni hem notat que anaven caiguent els kilometros.
Ara a per la següent: Espadà i que la sort ens siga propicia.
Track de la cursa de Castellnovo.

I Gegant de Pedra (Segària-Ondara)

Una nova cursa veia la llum este diumenge a la localita d'Ondara, a la Marina i com que al final m'havia acollonat davant la clàssica del atletisme popular del meu poble, la Pujada al Castell, per allò de que en asfalt es va molt més ràpid que en muntanya i la veritat es que no m'abellia arribar dels últims a una cursa que es fa al poble, en fí que m'he estimat més anar a provar la serra Segària que ja feia temps que li tenia ganetes, tot i que he acabat una mica decebut en el recorregut de la cursa.
El cas es que la primera en la front, l'organització havia previst una zona de pàrquing que estava a 1'5 km de la zona d'eixida i d'entrega de dorsals, imagineu-vos el tràfec de gent d'un lloc a l'altre i perquè no dir-ho: la cremaeta de fer-te com jo quasi 5 km abans de la cursa (anar a pel dorsal-tornar al cotxe a cambiarme-anar a l'eixida). Jo tampoc vullc que siguen tot comoditats, però home crec que podien haver previst alguna cosa més a mà.
Després de tots estos desplaçaments pre-cursa (almenys hem calfat prou jeje), s'ha donat l'eixida i hem començat a bon ritme, la veritat és que és una prova prou light per al que estem acostumats, es notava també que ho muntava un club d'atletisme, tant en la gran presència de corredors provinents de l'asfalt, com en la "poca" presència de zones de muntanya, en total hi haurien 3 pujades amb les respectives baixades, però pujades de 100 o 200 metres de desnivell com a màxim, clar acostumats a fer molt més desnivell aixó es nota, també la quantitat de trams d'asfalt i planers que han donat ales als corredors d'asfalt, en fí que a mi m'ha semblat més una cursa popular amb algo de serra que una veritable cursa per muntanya i per acabar d'arredonir ni tan sols hem arribat a pujar al cim de Segària que fa temps que tinc interés per pujar-lo i ens hem quedat només en un collet prou lluny del cim.
En tot cas bé està el que bé acaba i després de l'ostia que m'he pegat en la darrera baixada (l'unica que és podia considerar "tècnica" del recorregut) que m'ha fet un parell de moratons en el genoll, he pogut acabar en plan tranqui com jo acostume en les curses, en un temps de 2'11 h. per a 16 km de recorregut. Ara a pensar en la pròxima!!
Track de la Gegant de Pedra

k25, crònica d'un patiment anunciat

Des del principi em va quedar clar després de sentir parlar d'esta prova a diversos coneguts que l'havien realitzat en altres ocasions que anava a ser dura, és per aixó que no em penedixc ni una miqueta d'haver anat, haver-la fet i haver-la acabat.
He fet un temps desastrós (4:39) i en la classificació he quedat el 7é per la cua, així que a priori podria dir que és un dia per a oblidar, però res més lluny de la realitat, estic content, he aguantat, per moments pensava que no l'acabaria i m'hauria de retirar, els darrers 5 km han sigut d'una angoixa profunda produïda per forts dolors als lligaments del genoll esquerre i per una caiguda a una de les baixades tècniques que m'ha deixat el turmell tocat, agreujant-se en esta darrera baixada llarga i per sender quasi tota.
Crec que la k25 m'ha vingut gran, he vist un gran nivell entre els participants, molt més que a les altres carreres en les que havia participat, com deia un company de Fondeguilla amb el qual he compartit un tram de cursa: el ser una cursa tancada només per a federats ha fet ja de per si de criba i si damunt li afegim que era també campionat "d'aspaña" per clubs, el resultat és un gran nivell dels competidors, cosa que no ens beneficia als "mataos", però com he dit al principi no em penedisc d'haver estat hui a Serra, paga la pena els espectaculars indrets pels quals hem trotat, baixat i, sobretot, pujat, a una Serra Calderona totalment esclatada de tardor.
No se si tornaré altre any, però almenys ja em puc considerar "finisher" de la k25, trail de la calderona, i aixó ja no m'ho lleva ningú.
Salut i muntanya!

p.d. ací deixe el track i el mapa: k25, trail de la Calderona

Fons de la Tardor..... o de l'estiu millor dit!!!

Una nova cursa que no coneixia i que suposava el retorn a la rutina de les curses de muntanya després de l'estiu i la "reentreé" de fa 2 setmanes amb la magnífica Botamarges de Forna, una ultra amb un gran futur al davant.

Es tractava del Fons de la Tardor, que organitzen els amics del Centre Excursionista La Vall d'Uxó (un 10 per l'organització!!). No coneixia esta cursa, si bé finalment per qüestions de seguretat amb el rerefons de les pluges torrencials de la setmana passada, el recorregut es va canviar, convertint-se per a mi en una ruta molt més coneguda, ja que xino-xano era la mateixa que es feu a la cursa "ciutat de la vall d'uxó" del febrer passat, puntuable per a la Lliga de la Federació i on si vaig participar, per tant el recorregut al final em va resultar fins i tot familiar i, sobretot la pujada a Pipa, no em pillà desprevingut com en l'altra ocasió.

En fí, el més destacable per a mi, la calor que es feu de notar molt a partir de la segona part de la prova i que em sembla ens afectà negativament a molts.
Per la meua banda, anava amb la il·lusió de baixar de les 3 hores ja que al juliol, a la darrera cursa abans de l'estiu (Benassal), vaig aconseguir fer 2:55 h., però clar sent realista s'ha de dir que fins al setembre no he tornat als entrenes i estos els he fet amb la vista posada a la Botamarges i per tant a acumular kilometres i resistència i aixó es nota a l'hora de còrrer este tipus de curses de 20-21 km, molt més ràpides, on la velocitat ja entra en joc.
En fí, vaig acabar en 3:19 h. i en la posició 261, no està mal del tot, ni de bon trós vaig ser dels últims i aixó em consola (tot i que ja es sap: "mal de muchos, consuelo de tontos"), però jo soc així, en vorer algú darrere ja soc feliç, jeje.
Vist el result, me n'adone que el cavall de batalla d'esta temporada torna a ser el baixar de les 3 hores en la distància de mitjà marató i espere que un entrenament regular em done les ferramentes per aconseguir-ho, el temps dirà.
Per ara, només em resta mentalitzar-me i intentar no escaquejar-me dels entrenos.

Salut i muntanya!!!

Botamarges 2009

Video dels foreros de Tierra Vertical que participàrem a la Botamarges.




Gracias a Jbes por currarselo!!!