dissabte, 14 de maig del 2011

Si corres, rebentes!

A l'octubre del 2009 vaig començar amb este bloc per tal de contar tot allò relacionat amb l'esport que practicava: les curses de muntanya i el muntanyisme en general. Han sigut un parell d'anys (aproximadament des de finals del 2008) en que la meua vida ha girat al voltant d'esta afició: curses, entrenaments, molts amics i amigues i, per damunt de tot, un grapat de bones sensacions i records.
Malauradament, a vegades la vida et reserva sorpreses amb les que no contes, i jo m'he vist sorprés per una que no m'esperava de cap manera, he pensat molt si havia de fer-ho públic al bloc, tot i que els i les més intims ja ho saben, però em semblava que, sobretot per a tots i totes les que m'heu conegut en este mon de les curses calia com a mínim explicar-vos que no em voreu més en la linia d'eixida.
Ara fa un parell de mesos vaig demanar cita per fer-me una prova d'esforç, com sabeu (i si no ho sabeu, haurieu de saber-ho) és una prova en la qual als esportistes ens comproben que el nostre organisme està correcte per a la pràctica esportiva, diguerem que és una ITV per a esportistes. Doncs bé, en la prova em van detectar un problema al cor que no em permet realitzar esforços sota risc per a la meua vida.
Com sabeu tots els que alguna vegada esteu lesionats, quan has de deixar este tipus d'aficions ni que siga una temporada és fa prou dificil, quan et diuen que has de deixar-ho per a sempre, vos podeu imaginar com és. Jo per la meua banda, tot i passar-ho mal en els primer moments, he intentat vorer la part positiva, al fí i al cap, si haguera continuat corrents com sempre cap la possibilitat de que haguera acabat malament, així que la filosofia de vida m'indica que no és una mala noticia sinò una bona, tal volta m'han salvat la vida!
Per a mi,  quedaràn sempre els bons records, els amics i amigues, els llocs i paratges, muntanyes i boscos que he tingut l'oportunitat de conèixer gràcies a l'esport i aixó és el més important.
Des d'ací voldria llançar un crit a tots i totes els corredors/es  que com jo, segur que heu sentit moltes vegades
aixó de que cal fer-se de tant en tant una "prova d'esforç", jo pensava que era una cosa reservada a la èlit i no em capficava, però no, per la vostra salut, no deixeu de fer-vos una quan pugau!!!
Només em resta, desitjar-vos bona sort, bones curses i un milió de gràcies pels moments compartits!!!!

Salut i Muntanya!!!!

dilluns, 14 de març del 2011

Cabeçó Trail 2011, poca broma amb el Cabeçó!

Una volta digerit l'esforç màxim de la cursa d'ahir toca fer recompte i vorer com van anar les coses. Com ja vaig dir al post del dissabte era la primera cursa "oficial" de la temporada i, una vegada superada, queda clar que no podia haver triat un inici millor. Este Cabeçó Trail va a passar directament dins el meu cap a la llista de Curses èpiques, junt amb la k25 i la Volta al Terme de Fondeguilla i és que totes 3 es caracteritzen per ser relativament "curtes" (menys de 40 km) però amb un desnivell bestial (més de 1.500 totes, és a dir, més desnivell que la pujada a l'Aneto, el pic més alt del Pirineu).
Poca broma amb el Cabeçó!
El matí va començar de la manera habitual: llevar-se de matinada, agafar el cotxe cap a Busot, parar-se al típic control de la Guardia Serril (en realitat en quant em veuen amb pinta d'esportista matinejador no em fan ni bufar), perdre'm de camí i cagant òsties a pel dorsal. Finalment a les 9 en punt i rodejat de tots els amics i amigues de la colla FTV donen la eixida i comença el patiment.

Eixim els últims (com es pot vorer a la foto no queda literalment ningú darrere de nosaltres), però no ens estresem, queden 22 km duríssims per davant. Els primers 3 o 4 km anem de fet tots apilotonats, amb moltes parades i embussos típics en els senderols estrets, a partir del 4 la cosa comença a allargar-se i ja cadascú es va fent el lloc que li pertoca, el meu en este cas era de l'ultim de la cursa, bé no l'últim exactament, però si amb els 5 o 6 últims. 
M'ho agafe amb molta paciència, soc conscient que ni la meua preparació ni el meu estat físic fan possible fer-se més il·lusions que la d'acabar i entrar en meta siga com siga. Xino-xano em trobe al davant la pujada del dia, una pedrera infame amb un desnivell més propi d'un cim pirinenc que no del mediterrani Cabeçó (res que envetjar per cert als 3000's del Piris). La pujada és agonica i es fa llarguísima, però com tot s'acaba, arribe a dalt al vèrtex geodèsic en 2 hores (km 10 flipant). Des d'ací una baixada molt muntanyera per terreny esbarós em deixa a una pista per la que ja comença a costar-me trotar i aixó que només porte 14 km, però la duresa es fa palesa.
I arriba la segona del dia, un altre ascens quasi-vertical on les forces comencen a abandonar-me a la carrera, de manera que quan finalment arribe dalt del tot per una altra pedrera amanida amb trams de trepades on qualsevol escalador s'ho haguera passat d'alló més bé! I ara si que estic mort, em resten encara 7 km, pràcticament tots de baixada, a priori fàcils i corredors, però el meu cos ha dit prou, a dures penes puc anar trotant molt lentament, caminant vaig més ràpid i este darrer tram de la cursa se'm fa insuportable, amb la ment posada només en acabar siga com siga. Veig com passa el temps i si en una mitja marató de muntanya estave rondant les 3 hores, en aquesta veig com passe de les 4 i no arribe!

Per fí, quan començaba a desfallir apareix al meu davant el poble de Busot i en un últim i titànic esforç, engegue a còrrer per tal d'entrar dignament a meta. Finalment van ser 4:35 h. de dur patiment i de postres en meta no quedava menjar, ni samarreta de la meua talla, ni res!! 
En fí, als últims no ens tenen molt en compte, però allí estem, corrents com tots i esforçant-nos al màxim per donar-ho tot a la muntanya una vegada més!!! Si puc tornare al Cabeçó l'any vinent, perque esta cursa tan dura mereix repetir-se com més vegades millor. 
Ací deixe el track del Cabeçó Trail 2011.
Salut i Muntanya!




(Fotos de Conxip i l'àlbum Picassa de Julia)

dissabte, 12 de març del 2011

Tornant a la càrrega!

Tres mesos ja des de la darrera entrada al bloc, massa temps però no és més que el reflex de la meua activitat corre-muntanyera dels últims temps: pocs entrenos i molta irregularitat. 
Al febret tenia pensat encetar la temporada de curses amb la ja clàssica Serra del Coto en la que haguera estat la meua tercera participació a la mateixa, però una inoportuna crisi virico-intestinal (ja sabeu els famosos virus 24 hores dels últims temps), em va retirar de la mateixa la nit d'abans. No només vaig perdre l'inici de temporada sinò sobretot el retrobament amb tota la colla runnera!! i em vaig caurer d'esta magnífica foto de familia:


Poc després, va arribar el primer entrenament en ultra-distància del curs, amb tota la colla que ens hem conjurat per fer front al repte de còrrer al juliol la G2Handiak de 88 km i 6.000 desnivell positiu! 
Aquell entrene hem va deixar una mica desaborit, ja que dels 40 km previstos amb remat final pujant el km vertical del Puig Campana, jo només vaig aguantar els primers 30, que farem! toca entrenar dur.
Ara ja ben entrat el mes de març torne a intentar estrenar la temporada de curses, esta vegada m'he decidit per una clàssica que per raons d'organització duia un parell d'anys sense fer-se i que té molt bona reputació: la cursa del Cabeçó d'Or, dureta amb un desnivell de 1500 i pico en 22 km, vorem que tal va!