Si corres, rebentes!

A l'octubre del 2009 vaig començar amb este bloc per tal de contar tot allò relacionat amb l'esport que practicava: les curses de muntanya i el muntanyisme en general. Han sigut un parell d'anys (aproximadament des de finals del 2008) en que la meua vida ha girat al voltant d'esta afició: curses, entrenaments, molts amics i amigues i, per damunt de tot, un grapat de bones sensacions i records.

Malauradament, a vegades la vida et reserva sorpreses amb les que no contes, i jo m'he vist sorprés per una que no m'esperava de cap manera, he pensat molt si havia de fer-ho públic al bloc, tot i que els i les més intims ja ho saben, però em semblava que, sobretot per a tots i totes les que m'heu conegut en este mon de les curses calia com a mínim explicar-vos que no em voreu més en la linia d'eixida.

Ara fa un parell de mesos vaig demanar cita per fer-me una prova d'esforç, com sabeu (i si no ho sabeu, haurieu de saber-ho) és una prova en la qual als esportistes ens comproben que el nostre organisme està correcte per a la pràctica esportiva, diguerem que és una ITV per a esportistes. Doncs bé, en la prova em van detectar un problema al cor que no em permet realitzar esforços sota risc per a la meua vida.

Com sabeu tots els que alguna vegada esteu lesionats, quan has de deixar este tipus d'aficions ni que siga una temporada és fa prou dificil, quan et diuen que has de deixar-ho per a sempre, vos podeu imaginar com és. Jo per la meua banda, tot i passar-ho mal en els primer moments, he intentat vorer la part positiva, al fí i al cap, si haguera continuat corrents com sempre cap la possibilitat de que haguera acabat malament, així que la filosofia de vida m'indica que no és una mala noticia sinò una bona, tal volta m'han salvat la vida!

Per a mi,  quedaràn sempre els bons records, els amics i amigues, els llocs i paratges, muntanyes i boscos que he tingut l'oportunitat de conèixer gràcies a l'esport i aixó és el més important.

Des d'ací voldria llançar un crit a tots i totes els corredors/es  que com jo, segur que heu sentit moltes vegades

aixó de que cal fer-se de tant en tant una "prova d'esforç", jo pensava que era una cosa reservada a la èlit i no em capficava, però no, per la vostra salut, no deixeu de fer-vos una quan pugau!!!
Només em resta, desitjar-vos bona sort, bones curses i un milió de gràcies pels moments compartits!!!!

Salut i Muntanya!!!!

Cabeçó Trail 2011, poca broma amb el Cabeçó!

Una volta digerit l'esforç màxim de la cursa d'ahir toca fer recompte i vorer com van anar les coses. Com ja vaig dir al post del dissabte era la primera cursa "oficial" de la temporada i, una vegada superada, queda clar que no podia haver triat un inici millor. Este Cabeçó Trail va a passar directament dins el meu cap a la llista de Curses èpiques, junt amb la k25 i la Volta al Terme de Fondeguilla i és que totes 3 es caracteritzen per ser relativament "curtes" (menys de 40 km) però amb un desnivell bestial (més de 1.500 totes, és a dir, més desnivell que la pujada a l'Aneto, el pic més alt del Pirineu).

Poca broma amb el Cabeçó!

El matí va començar de la manera habitual: llevar-se de matinada, agafar el cotxe cap a Busot, parar-se al típic control de la Guardia Serril (en realitat en quant em veuen amb pinta d'esportista matinejador no em fan ni bufar), perdre'm de camí i cagant òsties a pel dorsal. Finalment a les 9 en punt i rodejat de tots els amics i amigues de la colla FTV donen la eixida i comença el patiment.

Eixim els últims (com es pot vorer a la foto no queda literalment ningú darrere de nosaltres), però no ens estresem, queden 22 km duríssims per davant. Els primers 3 o 4 km anem de fet tots apilotonats, amb moltes parades i embussos típics en els senderols estrets, a partir del 4 la cosa comença a allargar-se i ja cadascú es va fent el lloc que li pertoca, el meu en este cas era de l'ultim de la cursa, bé no l'últim exactament, però si amb els 5 o 6 últims. 

M'ho agafe amb molta paciència, soc conscient que ni la meua preparació ni el meu estat físic fan possible fer-se més il·lusions que la d'acabar i entrar en meta siga com siga. Xino-xano em trobe al davant la pujada del dia, una pedrera infame amb un desnivell més propi d'un cim pirinenc que no del mediterrani Cabeçó (res que envetjar per cert als 3000's del Piris). La pujada és agonica i es fa llarguísima, però com tot s'acaba, arribe a dalt al vèrtex geodèsic en 2 hores (km 10 flipant). Des d'ací una baixada molt muntanyera per terreny esbarós em deixa a una pista per la que ja comença a costar-me trotar i aixó que només porte 14 km, però la duresa es fa palesa.

I arriba la segona del dia, un altre ascens quasi-vertical on les forces comencen a abandonar-me a la carrera, de manera que quan finalment arribe dalt del tot per una altra pedrera amanida amb trams de trepades on qualsevol escalador s'ho haguera passat d'alló més bé! I ara si que estic mort, em resten encara 7 km, pràcticament tots de baixada, a priori fàcils i corredors, però el meu cos ha dit prou, a dures penes puc anar trotant molt lentament, caminant vaig més ràpid i este darrer tram de la cursa se'm fa insuportable, amb la ment posada només en acabar siga com siga. Veig com passa el temps i si en una mitja marató de muntanya estave rondant les 3 hores, en aquesta veig com passe de les 4 i no arribe!

Per fí, quan començaba a desfallir apareix al meu davant el poble de Busot i en un últim i titànic esforç, engegue a còrrer per tal d'entrar dignament a meta. Finalment van ser 4:35 h. de dur patiment i de postres en meta no quedava menjar, ni samarreta de la meua talla, ni res!! 

En fí, als últims no ens tenen molt en compte, però allí estem, corrents com tots i esforçant-nos al màxim per donar-ho tot a la muntanya una vegada més!!! Si puc tornare al Cabeçó l'any vinent, perque esta cursa tan dura mereix repetir-se com més vegades millor. 

Ací deixe el track del Cabeçó Trail 2011.
Salut i Muntanya!

(Fotos de Conxip i l'àlbum Picassa de Julia)

Tornant a la càrrega!

Tres mesos ja des de la darrera entrada al bloc, massa temps però no és més que el reflex de la meua activitat corre-muntanyera dels últims temps: pocs entrenos i molta irregularitat. 

Al febret tenia pensat encetar la temporada de curses amb la ja clàssica Serra del Coto en la que haguera estat la meua tercera participació a la mateixa, però una inoportuna crisi virico-intestinal (ja sabeu els famosos virus 24 hores dels últims temps), em va retirar de la mateixa la nit d'abans. No només vaig perdre l'inici de temporada sinò sobretot el retrobament amb tota la colla runnera!! i em vaig caurer d'esta magnífica foto de familia:

Poc després, va arribar el primer entrenament en ultra-distància del curs, amb tota la colla que ens hem conjurat per fer front al repte de còrrer al juliol la G2Handiak de 88 km i 6.000 desnivell positiu! 

Aquell entrene hem va deixar una mica desaborit, ja que dels 40 km previstos amb remat final pujant el km vertical del Puig Campana, jo només vaig aguantar els primers 30, que farem! toca entrenar dur.

Ara ja ben entrat el mes de març torne a intentar estrenar la temporada de curses, esta vegada m'he decidit per una clàssica que per raons d'organització duia un parell d'anys sense fer-se i que té molt bona reputació: la cursa del Cabeçó d'Or, dureta amb un desnivell de 1500 i pico en 22 km, vorem que tal va!

Feliç 2011!!!

Tornant a la rutina

Com em sol passar a temporades, el bloc portava un temps paraet, concretament des de Botamarges, i no és que jo haja estat parat, ben bé al contrari!, ara torne a agafar les rutines i per fí puc escriure alguna coseta.

Les darreres setmanes han estat plenes de compromisos socials i laborals (supose que en determinats moments tots tenim acumulació de "saraos diversos") i aixó s'ha traslladat a l'impossibilitat d'eixir a la muntanya i, molt menys, participar a proves. Ara per fí torne a agafar espenta i mire cap als propers reptes amb molta il·lusió però conscient que els entrenaments els he d'intensificar i agafar una regularitat i una seguida que, d'altra banda, l'arribada de la tardor em sol permetre.
Si faig una mica de memòria el que tinc al cap ara mateix és algo semblant a aixó:
-7 novembre: Km Vertical al Puig Campana, no he fet mai un km "de veritat", així que l'acollono va per dins.
-13 novembre: Cursa de Muntanya de Xàtiva, 32 km. Pareix ser que al poble natal comencen a adonar-se de l'existència del nostre esport i s'està organitzant esta cursa, no se ben bé com anirà ja que ni tan sols tenim info a falta d'un mes per a la celebració, si puc hi seré!
-28 novembre: K25 Trail de la Calderona, esta xicoteta serra valenciana s'ha convertit en el meu terreny d'entrenament favorit, i si l'any passat vaig acabar agonitzant esta cursa, enguany espere donar una millor imatge però sobretot, gaudir de la Calderona.
-12 desembre: Cursa de Muntanya Serra de Xiva. Per a finalitzar el 2010, res millos que 65 km propet de casa, tinc ganes de provar estes serres veïnes que desconec i, a més, em servirà de prova per tal de calibrar si estic en condicions d'afrontar al gener la primera ultra de l'any: el GR10 Xtrem.

Aixó és tot per ara, salut i muntanya!!!

Botamarges 2010 - Més alt, més fort, més dur.

Per segon any tornàvem a la cita amb els amics i la bona gent de Forna, i com l'any passat esta cursa significa per a mi el retrobament amb les curses de muntanya després de les vacances d'estiu i aixó és nota sempre, tot i aixó amb els amics foreros haviem pogut improvisar un parell d'eixides llargues o semi-llargues que ens havien de vindre molt bé per tal d'afrontar la durisima prova. I és que, com dic al títol d'aquesta entrada, a la Botamarges 2010 tot ha sigut MES ALT, MES FORT I MES DUR.
Si en la primera edició de l'any passat molts ja diguerem que era la cursa més dura del País Valencià, tot i que enguany han sorgit proves més llargues i amb més desnivell, continue pensant que aquesta és una cursa que mereix estar en el calendari de tots els ultra-traileros de la contornà perquè val el seu pes en or, i aixó sense contar el tracte exemplar que ens dispensa el poble de Forna i, sobretot, els amics del Club Botamarges.
Parlant de la meua cursa, doncs el que esperava i més amb els canvis que han endurit la prova, he fet una mica més de temps que l'any passat (12:50 h. al 2009 i 13:20 h. al 2010), però tothom a pujat els seus temps així que és una cosa normal. L'aspecte positiu però, ha sigut el moral, ja que després de la "punxà" de Cavalls del Vent al juny, no em trobava gens bé ni física ni moralment, l'estiu logicament amb la baixada d'activitat tampoc havia afavorit que canviara d'estat d'ànim, però amb la Botamarges tot ha tornat a ser com abans i ara el meu cap torna a estar al lloc, conscient de que em falta molt per entrenar, però amb un canvi de xip radical que em dona moltes forces, per tant no puc més que dir: Gràcies Botamarges!!!

Il Ritorno

Ja s'acaben les vacances, però sempre queda el record dels moments viscuts i els nous llocs que hem tingut la sort de conèixer estos dies, per a la memòria estes imatges (cortesia d'Ana i Angel respectivament): la primera a Chamonix sota el monument als conqueridors del Mont Blanc i la segona la equivalent a la Vall d'Aosta (Gressoney) al monument als alpinistes que conqueriren el Monte Rosa.

Tanquem per Vacances!!!

Doncs si benvolguts amics i amigues, tot i que fins divendres curraré, penge el cartell de tancat al bloc perquè ja no escriure res mes fins a despres de les merescudes vacances d'estiu, enguany es presenten emocionants amb l'esperada expedició als Alps..... ja vos contaré.

Salut, muntanya i a gaudir!!!!

Entrenament Botamargero FTV a la Lluna Plena

El passat dissabte 24 ens juntàrem uns quants locos de la muntanya per a tastar la primera part de esta ja mítica prova que ens espera en setembre i de la mà dels mateixos Botamarges ferem un entrene ben bonic.

VIª Cursa de Muntanya Benassal

Novament enguany tocava repetir al poble de l'aigua, Benassal, lloc conegut i estimat per ser segona llar d'uns bons amics de Castelló. Al contrari que l'any passat en que vaig anar a soles, en esta ocasió com ja es costum anàvem el Team al completo.
Com que començàvem a les 7:30 (bona idea la dels organitzadors per a fugir de la calda estival), va tocar alçar-se a les 4 de la matinada i és que després de l'apretada eixida de la Volta al Terme preferim arribar amb temps de sobres per fer el cafenet, xarrar amb els coneguts i canviar-se.
La eixida és puntual i com que jo ja me coneixia com anava el recorregut vaig eixir tranquilet a la espera del clàssic embus de la primera pujada, Vicent i Ana ja havien agafat les seues posicions que mantindrien fins al final de la cursa, cadascú anàvem al nostre ritme.
Conforme anava passant el temps em notava fluixet, no tenia bones sensacions, tal volta comparava amb l'any passat on considere que va ser una de les millors curses que vaig fer i enguany no la veia bé, en realitat i a la vista del temps final a la meta vaig anar pràcticament igual amb només 2 minuts més, per tant es confirma que les sensacions eren prou subjectives, supose que guiades pel meu recent negativisme heretat de la "punxada cavallera" del mes passat i és que quasi estic desitjant tancar el curs i descansar en vacances a vorer si torne a començar el cicle amb millors sensacions.

En tot cas, el post-cursa com sempre el millor de tot: xarrada amb els camarades que feia temps que no veia (Àngel alias Manyà, Raül i David, saludet per als 3!!), després un poc de piscineta i ja que estàvem a la zona, visita al outlet de Vilafranca que acabà amb la compra inesperada d'unes Salomon XA pro a meitat de preu i que guardaré en reserva per a la propera temporada, després dinarot al mateix Vilafranca i final de la jornada.
Au cacaus!!

Cavalls del Vent FTV

Fotos cortesia de Fran (Trepariskos) i la seua dona Bea.

Punxada als Cavalls

Volta al Terme 2010, vendetta!!!!

Vendetta es una palabra de origen italiano que significa venganza...... wikipedia dixit.

El passat 2009 em vaig presentar per primera vegada a esta prova que en aquella ocasió era Campionat D'Aspanya, també per primera vegada em va tocar retirar-me d'una cursa en la meua curta vida de corredor, problemes intestinals insofribles e insuperables em retiraren i el baixó moral conseqüent també va ser important.
Com tot aquell al que li pica el gustet de les curses sap, quan te retires d'una, automàticament passa a una llista secreta e inconfesable de curses a les que vas a tornar pel simple, irracional i primitiu fet de demanar la revanja (igual que quan perdiem a les caniques de xicotets).
Per tant allà estava una altra vegada este dissabte 29 de maig, en Alfondeguilla, eixe xicotet poble enclavat enmig de la Serra que pareix la meca del Trail Running valencià i que forma junt a la properíssima Vall d'Uxó (a només 3 km), la punta de llança en quant a carreres, equips i corredors d'este esport a la nostra terra.
6 del matí i molt justet de temps arribe a la línia d'eixida amb el inseparable Cerrando Bares Mountain Team al complet: Ana, Vicent i per a tan grata ocasió el mestre, l'Auelo Pepe. Eixim i comença tot a calfar-se, com sempre jo al final, total per a estar parat en el tapó vaig tranquilet i ja està. A partir d'ací una rera altra l'esquema de la cursa és el mateix: puja-baixa-puja-baixa-puja-baixa-puja-baixa...... ni una planura!!!! Sempre que fas una cursa dureta acabes pensant, esta és la més dura que he fet, però no! sempre hi ha una més dura, lógicament, hui esta és la més dura en el meu cap, però aixó si, no soc el únic que ho pensa, des del primer fins a l'ultim que entra en meta, patim el que no està escrit.

Amb un plantejament mental d'acabar-la en 7 hores, la primera part fins al Control de Pas del Marianet va bé, vaig en els temps que m'he previst, però ahi amic! el cap i les cames no sempre van parale·ls en quant a temps i cronos, a partir del km 24 amb una pujada esgarrifosa i vertical rematada per 3 escales per si algú no havia tingut temps de cansar-se encara, em dona una fluixera de por, deixes que camines com si fores un vellet, no vaig ni cara al aire. Al control del coll de garrut, abans de pujar a Pipa ja estic en les 6 hores i mitja quasi, aixina que em toca oblidar-me dels temps i conformar-me amb acabarla i almenys dir-li a esta terrible Volta al Terme: t'he la he tornat!!!! vendettaaaa!!!!!!

Superada la darrera pujada al Pipa, enfile pel riu i entre en meta en 7:30 h, després vindrà una reparadora dutxa i un magnífic dinarot a base de paella valenciana amb cargols (espectacular), els comentaris i les xarraetes amb tot el món sobre la cursa són de les millors parts d'este esport, tots tenim algo que contar, tots eufòrics, des del primer al ultim, tots som campions!!!
Per acabar, una vegada més i no em cansaré de repetir-ho: Gràcies Fondeguilla, per ser com sou, la gent, les muntanyes, els paratges, no té preu. Tornàrem, però ja no a buscar venjança, sinò a gaudir de vosaltres i de les vostres curses!!!!

Track a wikiloc.



Fotos de Ruben (Aper), Volta al Terme i Ana.

A pels Cavalls!!!!

Ja està el lio fet!!!! Nova aventura a la vista: 11 i 12 de juny, intentarem fer esta magníca travessa pirinenca en la categoria skyrunner sub24, ja vorem que passa!!!

Imatges per al record: Trail Mitja Lluna 2010

Ací van una sèrie de fotogràfies que he anat recopilant del Trail, he d'agraïr a tots els amics que a més de sofrir al Trail, tragueren forces per a fer fotos, una tasca que la majoria de vegades no reconoguem però som molts els que després ens alegrem de tindre a esta gent i les seues fotografíes, també no em vullc oblidar dels amics Vicent, Ana, Pupi, Carles i Angel que estigueren al avituallament d'Agres i a la meta no sols fent fotos sinò també reconfortant-mos i donant molts ànims, sou els millors!!!

Les fotos són de Ana, Joxe, Linceul i Vicente (Trueno).

Somni acomplit: finisher al Trail Mitja Lluna 2010

Han passat ja uns quants dies des de que el diumenge passat cap a les 5 de la matinada arribava a la meta d'Alcoi, han sigut dies estranys, sensacions diferents a les que havia sentit fins ara en altres proves a les que havia participat, no crec que puga expressar en paraules tot el que ha suposat per a mi acabar esta prova.

Només diré que el companyerisme, la solidaritat, l'esforç per superar-se un mateix, per superar inclús les pors més arrelades a la nostra ment i la satisfacció final d'aconseguir-ho, m'han omplit d'una manera increible i que ben be paga la pena el sofriment.

Setmana de nervis: s'acosta el gran moment....

Aixina és, en poc més de 4 díes estarem si no passa res en la línia d'eixida del Trail Mitja Lluna, per a mi un pas més en el món de l'ultrafons a la muntanya, m'estrene en la distància de 80 km.
Es preveu una setmana de molts nervis, adereçats amb grans quantitats de pasta per a fer una bona replegà d'hidrats de carbó.

Video del Entrenament "Xàtiva Xtrem Maraton"

Entrenes amb solera (VI) - Trail Xtrem Muntanyes de Xàtiva (11-04-2010)

L'amic Vicent ens havia preparat per al diumenge d'esta segona pasqua, un entrenament dels que marquen: un recorregut maratonià que, sense eixir de la nostra estimada i xicoteta serra xativina (Bisquert, Serra Grossa, etc) ens havia de posar les piles, amb un desnivell en plà trencacames prou jevi. Prenent com a base el sender PR "paratges de Xàtiva", ha dissenyat un traçat que empalma diferents sendes, camins i rutes de btt i que no toca pràcticament asfalt en els seus vora 40 km de distància.
Cuatre valents trail-runners ens presentàrem a les 8 am a l'estació de Renfe: Vicent (Blackbeer), Ana (Viruta), Julio (jucrivic) i jo mateix, per tal de sofrir a les nostres cames el que ens tenia preparat el black. Comencem tranquilets pel passeig del ferrocarril fins al jardí del Bes, on agafem cap a dalt fins al populós carrer de la Triaca Alta (oficialment de l'Ardiaca), ací empalmem amb la pujada típica a l'ermita de Sant Josep pel mateix camí on diuen les cròniques que el Rei Jaume I entrà a la ciutat al conquerir-la i des d'on observant-la digué allò de "i veiérem la més bella horta que mai haguéssem vist, de vila ni de castell, i que hi havia més de dues-centes barraques per l’horta, les més belles que ningú pogués trobar, i alqueries entorn de l’horta, moltes i atapeïdes; i, a més, veiérem el castell, tan noble i tan bell (referint-se al castell de Xàtiva), i una tan bella horta. I en sentirem gran goig i gran alegria al nostre cos".
Continuem pel racó del Bellveret cap a baix, a les cases conegudes com "les Santes", on tornem a girar per tal d'agafar el camí que ens du directes a l'antiga ermita romànico-gótica del nostre patró, Sant Feliu. Des d'esta fem la senda que passant per la Nevera del Castell (cava o pou de neu que s'ubica a l'ombria) ens puja fins a la Cova dels Lleons, des d'esta fem per carretera l'última revolta del castell i arribem al tram "tècnic" de la ruta: cal desgrimpar per un forat de la muralla per a passar a l'altra part i encetar una boja baixada directa que ens traurà a la part baixa de la muralla i a l'antic passeig de ronda on els soldats vigilaven (el mateix que el nostre alcalde va tindre la genial idea d'asfaltar fa uns anys, tirant a perdre un camí amb segles d'existència, no se sap per quina raó més que la estupidesa profunda que el caracteritza tan a sovint). Com siga, continuem per a entrar ja a les rodalies de la vall de Bisquert, lloc d'esbarjo dels socarrats des de temps inmemorials i on quasi tots tenen una caseta, xalet o similar. Anem a buscar el camí de Sant Antoni pel qual transita el sender PR.

Ací comencem un seguit de pujades i baixades empalmant el camí amb xicotetes sendes que ens fan acumular desnivell a mansalva fins que arribem per fí a les "Arcaetes" d'Alboi (un antic aqüeducte d'estíl gòtic que transportava l'aigüa des del naiximent de Bellús fins a Xàtiva), carreguem els "camel-bags" a la font que hi trobem i seguim a buscar els paratges de la prehistórica Cova Negra i l'anomenada Casa de la Llum al costat del Riu Albaida. Passant al recte arribem a l'Estret de les Aigües i a baix de la Cova de la Petxina (escola d'escalada) passem per dalt d'un antic assut a l'altre costat del riu, pel qual retornem a buscar sota les vertiginoses parets de la penya de l'Aventador, un senderol que puja amb molt de desnivell fins a la Creu ja en el terme de la població del Genovés i màxima alçaria de la ruta (uns 400 m. aprox.).
Després d'esta fortissima pujada, encetem una baixada per senda directa per un barranquet fins al conegut indret amb bar de "la Xopà d'Alboi", on podem tornar a carregar aigüa i com no fer una coca-cola per a recuperar alguna de les forces perdudes en el camí, no en và ja duguem uns 21 km i estem a la meitat de l'entrenament.

Seguim un xicotet tram alternant carretera i senda fins a tornar a apareixer a la Casa de la Llum i en esta agafem el PR que ens puja directes al costat de la N-340 que creua en cap a la Font de la Quintana, abans d'on parem per a fer un avituallament. El que queda són uns 15 km que alternen fortes pujades amb trossos planers i que ens dirigeixen cap als penyal de Sant Dídac i La Creueta que custodien el poblet de Novetlé. Una vegada arribats a la senda que es situa baix de la coneguda Creueta, en compte de seguir pel Portet (traçat de la Via Augusta romana), seguim pels bancals i camps atapeïts de figues de pala, que ens duen a la Porta del Socors, eixida d'emergència del Castell i que per a nosaltres ho serà d'entrada triomfal per haver acabat sans i estalvis este entrenament, ple de natura i història a casa nostra.
Després d'una merescuda cervesseta a la terrassa del bar del Castell, enfilem cap al nucli urbà per tancar el cercle que haviem començat de bon matí i que conclou amb un desnivell de 2.800 metres positius i un total aprox de 39 km.

Track a wikiloc

Entrenes amb solera (V) - Especial Pasqua a la Vall de Yerri, Nafarroa

Aprofitant que a les desitjades vacances de pasqua la colla d'amics se n'anàvem a passar uns dies a la Vall de Yerri en Nafarroa, vaig eixir un parell de dies a conèixer alguns dels indrets més bonics d'aquesta i com no podia ser d'una altra manera, havia de fer-ho corrents pels seus senders i camins.

Vaig triar 2 dels senders balitzats de la comarca de Lizarraldea que feien molt bona pinta: un era la Fageda de Lezaun i l'altre el Canó del riu Ubagua. Ambdós tenien característiques semblants en quant distància (al voltant dels 10 km.) i desnivell (uns 350 m. positius), la qual cosa em permitia eixir de bon matí i fer l'entrenament sense perdre després els moments d'esbarjo de les vacances amb la colla.
La ruta de la Fageda de Lezáun és d'orientació ben senzilla i transita en la seua primera part per un camí antic que puja per dins la fageda fins a la part alta de la serra, a uns 1.200 metres, moment en el qual la circular comença una baixada planejant per moments per la lloma ben definida fins que tornem a empalmar amb el camí que duiem d'eixida, és una ruta clàsica en el sentit de que puges caminant ràpid i després tens una baixada plaenta on pots correr tot el que vullgues. S'ha de destacar per damunt de tot la bellesa del paisatge, el típic bosc húmid que tant m'agrada, amb un alé de pastors, contrabandistes i temps de revolta per les muntanyes navarreses-basques. Este entrenament el vaig fer acompanyat pel meu amic Carles, era la primera vegada que provaba açó d'eixir a correr per la muntanya i tot i que va gaudir prou de la ruta, com que té els genolls un poquet tocats i tampoc n'està acostumat, va acabar un poc cansaet (je,je).
La segona eixida pasquera la vaig fer el dilluns 5, amb un matí gèlid (2 sota zero marcava el termometre) i és que els valencianets en quant arriba pasqua ja pensem que tot és calor però em va tocar abrigar-me de valent per tal d'afrontar esta altra ruta que prometia.

També és tracta d'una senda balitzada amb marques PR per tant l'orientació tampoc anava a presentar problema, és tracta de començar al camping abans del poble de Riezu i des d'aquest pujar per una senda entre camps fins al poble, creuar-lo i continuar a voreta riu fins que s'agafa l'entrada del canó que el riu Ubagua ha anat excavant durant segles al seu pas. És un indret també molt bonic, amb eixa atracció que ofereix el trescar per camins oberts per la força bruta de la natura i amb el reconfortant riu a la vora. Es puja fins al poble de Lezaun, ja conegut de l'anterior ruta i des d'aquest la tornada és fa desfent camí pel mateix lloc pel qual hem arribat (el canó). Un altre cop, ruta de muntanya clàssica, pujada fins al poble i després.... a còrrer cap a baix!!!
I bé aixó és tot, per a mi unes vacances ben aprofitades, ja que he pogut gaudir de la natura, de l'esport, dels amics, en fí de tot el que m'agrada. Salut i Muntanya!!

Track Fageda de Lezaun



Track Canó del riu Ubagua (Riezu)